Abans, la nació no éra més que el regne inquisitorial de Déu a la terra, el que coneixem com a Castella i més tard, Castella ampliada, i els catòlics súbdits del regne eren els capellans que imposaven la seva llei suprema a tots els feligresos castellanets de "bién".
Ara, els descendents d'aquells capellans catòlics supremacistes, els que continuen fent servir la seva bíblia constitucional per imposar les sagrades lleis, es fan un embolic monumental quan fan el símil entre el que és una nació i el que és un regne de súbdits.
La conclusió és que que quan la realitat supera la ficció, aquesta ficció es converteix en una metàfora de la realitat.
Així que quan algú em diu, "no et veig gaire catòlica, avui..." jo li responc "deu ser que estic protestant..."
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Entre mars de llums, una espurna plora, és el dolorós comiat d'un temps passat. Ombrívoles paraules s'amunteguen crepitants, i en...
-
De matinada em vas deixar tota sola en un plor fosch, lluny em vaig quedar, sola. Mai no t'he oblidat, valent...! però no és amor, n... -
Plores perles de cotó, enyorada meva, pura i blanca i verge, un mar dolç de bellesa, ets el meu perfum. Ales d'hivern regales, en...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada