quieta i immòbil,
així resto esperant,hores infinites, mortes.
Passa el món i em dol,
tot es mou, i jo,
jo tremolo dins meu.
Perles de plata infantil,
perdudes llisquen la pell,
i les galtones, encenses....
Sons muts acaronen
l'ànima verge pueril,
i un murmuri ressona,
en mi, aclaparador....!
Una onada humana, cruel...
Invisible visc el moment,
illa sóc, dins el mar perlat.
Infància òrfena enyorada,
oblidada, i ja, perduda.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada